El regne dels fongs

Els fongs viuen, generalment, en el medi terrestre, en llocs humits i protegits de la llum solar. Les principals característiques comunes a tots els fongs són les següents: 

• Poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars. Els pluricel·lulars no formen teixits diferenciats. 
• Tenen cèl·lules eucariotes. Presenten un nucli autèntic i una paret cel·lular rígida, molt semblant a la de les plantes, però sense cel·lulosa. 
• Tenen nutrició heteròtrofa. Segons la manera d’obtenir la matèria orgànica, poden ser de dos tipus: sapròfits, si s’alimenten de matèria orgànica en descomposició; o paràsits, si s’alimenten a costa d’un altre ésser viu, al qual li poden causar malalties diverses. 
• Tenen el cos format per hifes, uns filaments microscòpics molt ramificats. El conjunt d’hifes s’anomena miceli, i es troba enterrat en el substrat. 
• Es reprodueixen per mitjà d’espores. Quan les espores es desprenen de l’organisme, originen noves hifes, que formen nous individus.

Classificació dels fongs 

Hi ha una gran varietat de fongs, que es poden classificar en tres grups: 

• Els llevats. Són unicel·lulars. Alguns són paràsits i poden produir malalties; altres tenen una gran importància per a les persones, ja que es fan servir en l’elaboració d’aliments com el pa, la cervesa o el vi. 

• Les floridures. Són pluricel·lulars. Algunes són paràsites i altres viuen sobre éssers vius, dels quals s’alimenten i fan que es descomponguin. En podem trobar sobre els aliments, com ara la floridura del pa. 

• Els fongs que formen bolets. Són pluricel·lulars. Viuen en llocs humits, protegits de la llum solar i amb abundant matèria orgànica en descomposició. Alguns són comestibles, com el xampinyó, i n’hi ha de verinosos, com la farinera borda. Els bolets són les estructures on es produeixen les espores; generalment són aeris, com en el cas dels rovellons, però també poden ser subterranis, com les tòfones.

Pol·linització, fecundació i dispersió.

La pol·linització

El transport de pol·len es pot dur a terme pel vent o per animals.

• El transport dut a terme pel vent exigeix que la planta produeixi nombrosos grans de pol·len, amb la finalitat d’assegurar que algú gra arribi a una altra flor. És típic de les flors poc vistoses, com les dels pins o dels avets. 
• En el transport dut a terme per animals, com ara insectes, ocells i ratpenats, l’arribada del gra de pol·len a una altra flor és molt més segura. Per això, les plantes necessiten produir menys quantitat de pol·len. És típic de flors amb pètals vistosos i olors agradables, com ara les roses i les orquídies.

La pol·linització és el transport del gra de pol·len des de l’antera d’una flor fins a l’estigma d’una altra. 

La fecundació i la formació de la llavor i del fruit 

Quan el gra de pol·len arriba a l’estigma, desenvolupa un tub pol·línic que arriba fins a una oosfera de l’ovari. A l’interior de l’ovari es produeix la fecundació, que és la unió del gàmeta masculí i del gàmeta femení. L’oosfera fecundada es converteix en la llavor, que conté l’embrió de la futura planta i les seves reserves alimentàries. A continuació, el calze i la corol·la s’assequen i cauen. L’ovari comença a créixer per formar el fruit, que té com a funció protegir la llavor i facilitar que es dispersi.

La dispersió i la germinació de la llavor 

Quan els fruits o les llavors estan madurs, se separen de la planta i es dispersen. La dispersió evita que les plantes creixin juntes i competeixin per l’espai, els nutrients i la llum. La dispersió és duta a terme pel vent, per animals o per l’aigua. En unes condicions d’humitat i de temperatura favorables, les llavors germinen. Durant la germinació, la llavor s’infla i es trenca, i l’embrió creix fins que es desenvolupa una nova planta.

La reproducció de les plantes: LA FLOR

Les plantes, com els altres éssers vius, es reprodueixen i donen lloc a nous individus semblants als progenitors. Es poden reproduir per mitjà de dues formes diferents: 

• Reproducció asexual. Hi intervé un sol individu que origina una nova planta a partir d’un fragment seu. Per exemple, si plantem un tros (esqueix) d’un gerani, d’aquest tros creixerà una nova planta. 
• Reproducció sexual. Generalment hi intervenen dos individus, cada un dels quals aporta una cèl·lula reproductora o gàmeta. Els dos gàmetes s’uneixen i, posteriorment, es forma una nova planta amb caràcters dels dos progenitors. 

La flor 

En la flor es troben els òrgans reproductors d’algunes plantes. A l’interior de la flor es formen els gàmetes i hi té lloc la fecundació. Una flor consta de les parts següents: 

• El peduncle. És la part que uneix la flor a la tija. A vegades és gairebé inexistent. 
• El calze. Està format per unes fulles verdes i petites anomenades sèpals, que són a la base i protegeixen la flor fins que s’obre. 
• La corol·la. Està formada per unes fulles de colors, els pètals. 
• Els estams. Són els òrgans reproductors masculins. Estan formats per una part prima i allargada, anomenada filament, i un engruiximent final, que rep el nom d’antera. A les anteres hi ha els grans de pol·len, dins dels quals es troben els gàmetes masculins. 
• El pistil. És l’òrgan reproductor femení. Està constituït per una o diverses estructures en forma d’ampolla. La part superior rep el nom d’estigma, el coll s’anomena estil, i la base és l’ovari, que conté els gàmetes femenins, anomenats oosferes.

Açí teniu un interessan article que parla de la diversificació de les plantes amb flor:

http://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/noticies/2015/09/005.html

La relació en les plantes

Les plantes són capaces de rebre informació del medi i de respondre-hi. Però no es poden desplaçar, i per això la resposta es produeix movent alguna de les estructures del seu cos o creixent en una direcció determinada.

• Els estímuls són qualsevol factor que pot ser captat per un ésser viu, qualsevol canvi, en el seu medi intern o extern. Els estímuls poden ser químics (concentració de nutrients) o físics (la temperatura, la llum…).

• Les respostes poden ser moviments, secrecions o simplement creixements direccionals, com succeeix amb les arrels de les plantes respecte a l’aigua (quimiotropisme) o amb les branques respecte a la llum (fototropisme).

Les respostes poden ser de dos tipus:

 • Respostes temporals. La planta recupera la posició inicial que tenia quan s’atura el canvi ambiental. Per exemple, algunes plantes carnívores tanquen les fulles quan s’hi posa un insecte.

 • Respostes definitives. Es basen en el creixement. Per exemple, quan es col·loca una planta horitzontalment, la tija creix corbant-se cap a la llum, mentre que l’arrel creix en direcció a l’interior de la terra.

Nutrició i respiració de les plantes

En la nutrició intervenen l’arrel, la tija i les fulles, i consta de les fases següents: 

• Absorció. Les plantes prenen aigua i sals minerals del sòl a través dels pèls absorbents de les arrels. La mescla d’aigua i sals minerals que es produeix a l’interior de la planta s’anomena saba bruta. 
• Transport. La saba bruta puja des de l’arrel fins a les fulles a través dels vasos conductors que recorren la tija. 
• Evaporació de l’excés d’aigua. L’excés d’aigua que ha pres la planta s’elimina, en forma de vapor, a través dels estomes. Aquest procés de transpiració afavoreix la pujada de la saba bruta fins a les fulles. 
• Fotosíntesi. Per mitjà d’aquest procés la planta transforma la saba bruta en saba elaborada, que és una mescla de substàncies orgàniques, principalment glúcids. Per dur a terme la fotosíntesi, la planta requereix l’energia lluminosa del Sol, que és captada per la clorofil·la que es troba als cloroplasts de les cèl·lules. A més, necessita diòxid de carboni, que obté de l’aire a través dels estomes. En la fotosíntesi es desprèn oxigen, que s’expulsa a l’atmosfera a través dels estomes. 
Un cop produïda, la saba elaborada surt de les fulles pels vasos conductors de la tija i es reparteix per totes les cèl·lules de la planta. 

• Respiració. Les plantes, com tots els altres éssers vius, també respiren. Aquest procés té lloc als mitocondris de les cèl·lules. En la respiració, les substàncies orgàniques es degraden i alliberen energia útil per a la cèl·lula. En aquest procés es requereix oxigen i es desprèn diòxid de carboni i aigua, que s’expulsen fora de la planta a través dels estomes.

Parts de les plantes: TIJA I ARREL

La tija 

La tija és la part aèria de la planta, tot i que algunes plantes la tenen subterrània. 
Les funcions de la tija són mantenir la planta dreta, servir de suport a la resta d’estructures de la planta, transportar substàncies i, de vegades, emmagatzemar aigua i reserves alimentàries, com en els tubercles de la patata. 
Al llarg de la tija hi sol haver uns petits engruiximents, anomenats nusos, on s’insereixen les fulles i les branques. Les zones de la tija que estan situades entre dos nusos reben el nom d’entrenusos. La tija creix en longitud per les gemmes terminals apicals. Al llarg de la tija hi ha altres gemmes, anomenades gemmes axil·lars, d’on surten les branques.

L’arrel

L’arrel és la part de la planta que, generalment, es troba sota terra. Té les funcions de fixar la planta al sòl, absorbir aigua i sals minerals i, de vegades, acumular substàncies de reserva, com en la pastanaga. 
L’arrel típica d’una planta sol tenir una estructura ramificada, amb una arrel principal de la qual surten arrels secundàries. Les zones apicals finals acaben en una mena de caputxa, anomenada caliptra, que protegeix l’extrem de l’arrel del fregament amb el sòl. La superfície de les arrels presenta un gran nombre de pèls absorbents, a través dels quals entren l’aigua i les sals minerals a la planta

Parts de les plantes: FULLES

Les diferents cèl·lules de les plantes s’associen per formar teixits, i els teixits s’agrupen per formar òrgans. En una planta es distingeixen tres parts fonamentals: les fulles, la tija i l’arrel.

Les fulles

Les fulles són una part de les plantes de color verd i de forma i mida molt variades, generalment, de color verd i tenen una forma laminar. La part ampla de la fulla s’anomena limbe. La cara superior del limbe s’anomena anvers, i la inferior, revers. Al revers hi ha els nervis o nervadures, que són els relleus dels vasos conductors del limbe. La part que uneix el limbe amb la tija rep el nom de pecíol. Al revers hi ha uns porus petits, anomenats estomes, a través dels quals entren i surten gasos, incloent-hi el vapor d’aigua.

Les dues funcions principals que realitzen les fulles són la respiració i la fotosíntesi.

La fotosíntesi, es una funció molt important i característica de les plantes. Aquesta funció permet a les fulles fabricar els seus propis nutrients amb l’energia del Sol.