El regne dels fongs

Els fongs viuen, generalment, en el medi terrestre, en llocs humits i protegits de la llum solar. Les principals característiques comunes a tots els fongs són les següents: 

• Poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars. Els pluricel·lulars no formen teixits diferenciats. 
• Tenen cèl·lules eucariotes. Presenten un nucli autèntic i una paret cel·lular rígida, molt semblant a la de les plantes, però sense cel·lulosa. 
• Tenen nutrició heteròtrofa. Segons la manera d’obtenir la matèria orgànica, poden ser de dos tipus: sapròfits, si s’alimenten de matèria orgànica en descomposició; o paràsits, si s’alimenten a costa d’un altre ésser viu, al qual li poden causar malalties diverses. 
• Tenen el cos format per hifes, uns filaments microscòpics molt ramificats. El conjunt d’hifes s’anomena miceli, i es troba enterrat en el substrat. 
• Es reprodueixen per mitjà d’espores. Quan les espores es desprenen de l’organisme, originen noves hifes, que formen nous individus.

Classificació dels fongs 

Hi ha una gran varietat de fongs, que es poden classificar en tres grups: 

• Els llevats. Són unicel·lulars. Alguns són paràsits i poden produir malalties; altres tenen una gran importància per a les persones, ja que es fan servir en l’elaboració d’aliments com el pa, la cervesa o el vi. 

• Les floridures. Són pluricel·lulars. Algunes són paràsites i altres viuen sobre éssers vius, dels quals s’alimenten i fan que es descomponguin. En podem trobar sobre els aliments, com ara la floridura del pa. 

• Els fongs que formen bolets. Són pluricel·lulars. Viuen en llocs humits, protegits de la llum solar i amb abundant matèria orgànica en descomposició. Alguns són comestibles, com el xampinyó, i n’hi ha de verinosos, com la farinera borda. Els bolets són les estructures on es produeixen les espores; generalment són aeris, com en el cas dels rovellons, però també poden ser subterranis, com les tòfones.

Pol·linització, fecundació i dispersió.

La pol·linització

El transport de pol·len es pot dur a terme pel vent o per animals.

• El transport dut a terme pel vent exigeix que la planta produeixi nombrosos grans de pol·len, amb la finalitat d’assegurar que algú gra arribi a una altra flor. És típic de les flors poc vistoses, com les dels pins o dels avets. 
• En el transport dut a terme per animals, com ara insectes, ocells i ratpenats, l’arribada del gra de pol·len a una altra flor és molt més segura. Per això, les plantes necessiten produir menys quantitat de pol·len. És típic de flors amb pètals vistosos i olors agradables, com ara les roses i les orquídies.

La pol·linització és el transport del gra de pol·len des de l’antera d’una flor fins a l’estigma d’una altra. 

La fecundació i la formació de la llavor i del fruit 

Quan el gra de pol·len arriba a l’estigma, desenvolupa un tub pol·línic que arriba fins a una oosfera de l’ovari. A l’interior de l’ovari es produeix la fecundació, que és la unió del gàmeta masculí i del gàmeta femení. L’oosfera fecundada es converteix en la llavor, que conté l’embrió de la futura planta i les seves reserves alimentàries. A continuació, el calze i la corol·la s’assequen i cauen. L’ovari comença a créixer per formar el fruit, que té com a funció protegir la llavor i facilitar que es dispersi.

La dispersió i la germinació de la llavor 

Quan els fruits o les llavors estan madurs, se separen de la planta i es dispersen. La dispersió evita que les plantes creixin juntes i competeixin per l’espai, els nutrients i la llum. La dispersió és duta a terme pel vent, per animals o per l’aigua. En unes condicions d’humitat i de temperatura favorables, les llavors germinen. Durant la germinació, la llavor s’infla i es trenca, i l’embrió creix fins que es desenvolupa una nova planta.